viernes, 17 de mayo de 2013

"Lupus est homo hereditati, non curator". Patrimonio en riesgo: reflexiones de Josep Maria Solias

PATRIMONI EN RISC: REFLEXIONS DE JOSEP MARIA SOLIAS. 

Del bloc: CAFÈS DE PATRIMONITrobades informals per parlar de patrimoni

patrimoniAlicante1
Lupus est homo hereditati, non curator
Frase adaptada de l’original de Plaute
(A Hobbes li va sortir molt millor).
Tot el patrimoni, per definició, està en risc. Si no ho està, probablement, no és patrimoni, ja que el que volem es preservar-lo al llarg dels segles. I la preservació implica la defensa davant d’amenaces, ja siguin reals, previsibles o sobtades..
El primer perill per al patrimoni és ell mateix. Rés no dura per sempre: la major part de les coses fetes per la Humanitat no han arribat fins a nosaltres i les que ho han fet tenen problemes intrínsecs de conservació. Des de les pintures paleolítiques que no es pot ni respirar davant d’elles, fins les voltes catalanes que tenen la incomoda mania de desfer-se soles amb el temps. Per tot arréu trobem desastres potencials que converteix als tècnics de patrimoni, molts cops, en poc més que embalsamadors de restes més o menys ben conservades.
D’altra banda, les intervencions urbanístiques i arquitectòniques que han afectat el patrimoni ens han proporcionat algunes intervencions reeixides, però especialment un autèntic catàleg dels horrors. I no vull parlar de les destruccions, si no de quan s’ha intentat gestionar el patrimoni en risc. Per mi, el clàssic el constitueixen els fragments de patrimoni sense context en mig d’una rotonda (porta d’església, premsa de vi, paviment, masia, etc..). Un altre tipus d’intervenció de traca la constitueixen els edificis fets amb intenció de salvar el patrimoni i que, generalment, acaben sent un exercici d’autoafirmació del projectista i un autèntic suplici per al patrimoni i els que hi han de treballar.
I dins la professió, què hi trobem? La gestió del patrimoni implica, en primer terme, una “negociació” no formalitzada entre dos extrems: el patrimoni despullat, usat i manipulat pel màxim nombre de gent o el patrimoni amagat, protegit i inaccessible. En quin punt de la línia invisible que uneix els dos extrems ens convé aturar-nos? Fins on estem disposats a arribar? Podríem posar en perill el patrimoni que tenim encomanat per aconseguir avançar en la nostra agenda professional?
La nostra reputació com a gestors patrimonials millorarà si som capaços de posar el patrimoni a l’abast de cada cop més gent: el nombre de visitants és un paràmetre bàsic de gestió. Si forcem una mica la il·luminació per tal que els objectes llueixin més a les vitrines, segurament, augmentarem el nombre de visitants i, això, segur que és bo en la nostra vida laboral. Fins a quin punt estem disposats a deixar-nos caure dins el costat fosc?
I, per últim, fins a quin punt els poders públics nacionals estan disposats a defensar el patrimoni? Les nostres regulacions són molt estrictes i no ajuden a crear llocs de feina poc qualificats, però si ben pagats, en el món de la construcció. Les administracions tenen molt patrimoni amortitzat que genera grans despeses i ara estem de vaques magres. Que ens espera: relaxaments en les normes? Dificultats inexplicables per a formar part dels catàlegs? Baixes d’inventari? Endarreriments de les inspeccions?
Coses mai vistes ens esperen els propers anys…
Josep Maria Solias
doctor en Història Antiga, Director del Museu d’Història de l’Hospitalet
i fundador de KuanUm, grup de recuperació de la gastronomia històrica.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

¡Comparte tus ideas!