LA LIBERTAD

La libertad es una fuente de belleza

(Albert Camus, Diarios)

y de problemas (KuanUm!, día a día)

LAS VITRINAS COBRAN VIDA: MÁSTER DE MUSEOLOGIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

La sala presidida por Esculapio, en el Museu d'Arqueologia de Catalunya, y la dedicada a Ampurias, fueron el martes pasado el escenario en el que las vitrinas tomaron vida para realizar una clase práctica sobre aquella otra museología: como aportación del Museo y de KuanUm! al Máster de Museologia y Gestión del Patrimonio de la Universidad de Barcelona, se realizaron dos acciones.

Las bailarinas irrumpen en la sala desarrollando una danza con fuego

Como prueba de la propuesta práctica, aquí tenéis una imagen (la música fue de nuestros amigos Ludi Scaenici, un saludo desde KuanUm!).

CIUDADES DE LA ILUSTRACIÓN

Los días 22 y 23 de octubre se han celebrado en Barcelona las Jornadas de la Ilustración, con seminarios científicos y de divulgación sobre el patrimonio de la Ilustración en Europa.

Equipo KuanUm! en el Palacio Pignatelli, a punto de iniciar su participación

Éstas Jornadas son organizadas por la Asociación Internacional de Ciudades y Entidades de la Ilustración. Pues bien, como colofón de las mismas, KuanUm! celebró un banquete del siglo XVIII en el marco incomparable del salón de los Atlantes del Palacio Pignatelli, hoy sede del Real Círculo Artístico de Barcelona.

El menú fue una completa sucesión de platos propios del siglo de las luces.

Os lo reproducimos a continuación:

Sopa de azafrán que alegra el corazón
Platillo de la batalla de Almansa (otro día hablaremos de ello)
Pencas de acelgas rebozadas, servidas con azúcar y canela
Ensalada de la estación (tomates y pimientos)
Peras rellenas con carne
Calamares con melindros
Mató de almendras
Fruta del tiempo
Vinos de Alella (biológicos, por cierto), Ratafías, Rosolís, Malvasia, ..
Café y buena compañía

La noche acabó con una clase práctica sobre la utilización y el lenguaje del abanico: tuvimos buenos alumnos.

A todos damos las gracias por su participación. También a Moncho's Catering, que llevó la parte dura de la velada, como tantas otras veces, con gran profesionalidad y simpatía. Un saludo, compañeros!

RIPOLLET: MOLÍ D'EN RATA. UN MOLÍ D'HISTÒRIES:

A Ripollet, hi ha un molí fariner conegut com

"El molí d'en Rata": allà, de la mà de KuanUm! podeu conèixer un munt d'històries a partir dels tallers que es desenvolupen al llarg de l'any.

Aquestes propostes lúdiques estan adreçades a públic familiar. Aquí teniu el programa:

JOSEP PLA, OCTUBRE 1919, ARQUEOLOGIA

Ahora que está a punto de finalizar la publicación del Quadern Gris de Josep Pla en forma de blog no hemos podido resistir la tentación de publicar una de sus entradas. Para los que no conozcan éste proyecto, os informamos de que, en forma de entradas de blog, se ha ido publicando desde hace tiempo, esa obra literaria capital para entender la literatura catalana de principios de siglo XX. De tal manera que el dia que coincide con el noventa aniversario de la fecha de entrada al diario del escritor se envía un correo electrónico y un enlace con su contenido.

El equipo KuanUm en el reposo de una de sus actividades en Ampurias, ahí van!

Desde nuestro punto de vista, a Josep Pla no se le ha hecho suficiente justicia: sus reflexiones y visión de esa Catalunya convulsa de hace noventa años se hallan descritos con una prosa precisa, exigente y brillante que convierten la lectura en una pura delícia. Aquí os proponemos sus reflexiones sobre la arqueologia escritas en su diario gris el 15 de octubre de 1919, tal como se recoge en esa magnífica obra cultural que es el BloqG (http://elquaderngris.cat/) y que seguidamente os reproducimos:

"Pensant un moment en el que escrivia fa pocs dies sobre l’Empordà i els empordanesos, em sembla cada vegada més estrany el que sobre aquest rodal se sol opinar. En aquests últims decennis, els empordanesos hem passat per un gran perill, que ha consistit en això: que consideressin aquesta comarca i aquest material dignes de ser investigats no pas humanament, sinó –passi la paraula– científicament.

A l’Empordà hi ha molta arqueologia. Tot està molt abandonat. Seria perfectament normal que tot això s’investigués. El que han fet primer la Diputació de Barcelona i després la Mancomunitat a Empúries està molt bé. La falta de diners, però –i d’elements–, és visible. Però potser voler projectar des de vint o vint-i-cinc segles enrera una llum fatalment artificial sobre el món d’avui és una mica agafat pels cabells. Els erudits locals –tan pintorescos– han contribuït positivament a aquest corrent. A la seva manera s’han divertit.

El cas és que sempre estem a punt d’ésser convertits en conillets d’Índies de l’arqueologia i en objectes de vitrina de museu. Pel fet d’haver arribat quatre grecs estripats al petit promontori de Sant Martí d’Empúries, resulta que som grecs –però no pas grecs de carn i ossos, és a dir, igual o molt semblants als grecs actuals que són en definitiva els que deuen tenir una semblança menys vaga amb els antics, sinó als grecs creats pels manuals d’erudició, als grecs artificials dels erudits, a les figures de cera gregues amb el nas hel·lènic dels museus. Segons aquesta manera tan lleugera i esbalandrada de fer les coses, tot el que fèiem els empordanesos (tot el que fem), tant si mengem, com si ballem, com si cantem, com si fem una qualsevol ximpleria, és grec, però grec, repeteixo, no pas real i vertader, sinó mer dibuix d’àmfora falsificada o erudita papereta cadavèrica. Després, altres senyors, per haver els romans entrat a la Península per aquestes terres, en virtut d’un principi estratègic claríssim i ajudant la meteorologia, ens col·locaren sobre el cap el casc incòmode dels bombers i apareguérem com a coristes de targeta postal d’algun considerable «Quo Vadis?» convertit en pel·lícula o de qualsevol altra enorme baluerna per l’estil. Però la cosa romana que encara queda viva en el país –el dret– fou menyspreada sistemàticament. Després ens feren pujar en els elefants d’Hanníbal i ens deixaren entreveure els harems de guarda-roba teatral. Han volgut –en una paraula– reconstruir-nos, però ens han reconstruït amb cartó mastegat, emplenant els buits amb palla i els forats amb guix.

Jo crec que davant de tot això s’ha de reaccionar i col·locar les coses sobre la intel·ligència i el bon sentit –que és un pla molt superior al merament professoral i erudit. Els grecs no vingueren ací per donar als professors un pretext posterior per a emetre discursos pomposos, solemnes i obscurs, sinó per comerciejar i guanyar-se la vida de la manera que pogueren. Tampoc no aparegueren sobre aquesta geografia per realitzar algun ideal estètic o ètic o social i ni tan sols escriviren un paper sobre el que feren ací –cosa que per a l’erudició és sempre un motiu meravellós de conjectures, de suposicions i d’hipòtesis. Aquells quatre grecs esparracats que desembarcaren en aquest litoral –esparracats però vius– mai no pogueren suposar que la seva existència arribés a convertir-se en una avorrida polèmica d’erudits. En fi, és molt possible que sigui una bona obra desenguixar i desempallar no solament Empúries, sinó totes les nostres ruïnes, i deixar que aparegui el que hi ha sota la crosta literària que les cobreix, és a dir, el moviment espontani de la vida antiga, de la qual, pel que fa referència al nostre país, no tenim la menor idea perquè fins i tot s’ha desvirtuat i falsificat el que constituí la base humana d’aquella gent, les seves necessitats, passions i instints. Hi ha un filó humà ineluctablement habitual que sempre reapareix –el de les passions bàsiques. Això no vol pas dir que els antics grecs d’ací visquessin com viu avui un obrer tèxtil o metal·lúrgic. En canvi, potser visqueren com un pobre pescador d’avui o com un venedor que porta mirallets pels pobles de la pagesia. En aquest sentit no hi hagué cap diferència, foren els mateixos: foren d’una insignificança absoluta, que és precisament el que no accepten els qui escriuen sobre aquest rodal i sobre els empordanesos. Ens presenten com diferents a causa d’una forma o altra d’herència. Si hi ha alguna forma d’herència, és moderna: és la frontera, la inseguretat del país, la cautela i la prudència dels pagesos. Aquest és un fet cert.

Així ens trobem davant d’una elucubració cultural de cartó, basada, en el millor dels casos, en paperetes i encara més sovint en estirabots desproveïts del menor fonament versemblant. És una manera com una altra de fer perdre el temps i de substituir la sensibilitat real per una sensibilitat artístico-literària (el paganisme convertit en cromo) absolutament fictícia. Els arguments que utilitzà el senyor Maragall per a establir una poètica basada sobre la paraula viva podrien ser de gran utilitat per a veure amb mirada autèntica els vestigis antics que hi ha, generalment soterrats, en aquest país i al·ludir, fins on fos possible, a les seves humanes conseqüències. Ara, vitrines no, de cap de les maneres!"

Os animamos a leer la obra, ¡no os lo perdáis!

CUINA DE CRISI

Crisi jo ? mai!
Tots i totes recordem com al llarg de la nostra vida i les dels nostres pares, mares, avis i àvies es van produir situacions econòmiques similars a les actuals, generant un temps més aviat conegut com de vaques magres. El sentit comú ens indica que, per a fer-hi front, hem de començar per a realitzar una adequada economia domèstica, especialment en allò que fa a la nostra “cuina”.

Cuinant a la cuina econòmica.

Foto: Patrimoni Cultural de Sant Boi.

Trucs en temps de crisi
En aquest taller coneixerem, de la mà de Kuan’Um! alguns nous trucs i posarem en comú entre tots i totes, tot allò que la saviesa popular ha posat i posa al nostre abast. De pas, elaborarem alguns plats senzills i nutritius que convertiran la nostra taula de crisi en una deliciosa taula de festa. Us ve de gust compartir un divertit matí de diumenge a la cuina que es prepararà a can Torrents? Si és així, us hi esperem.

Aquesta activitat es complementarà amb la campanya Crisi? Vine al mercat !!!, impulsada des del Departament de Promoció de la Ciutat, conjuntament amb els Mercats Municipals. Aquesta campanya constarà d’unes visites guiades als tres mercats municipals, el dissabte 17 d’octubre, on també ens explicaran com podem estalviar en la compra als mercats

Taller: La cuina de la crisi
Diumenge 18 d’octubre de 2009, a les 11.30 h, al Museu de Sant Boi (Can Torrents)
Inscripció obligatòria. Places limitades.
Reserva de places al telèfon 936351250. Us hi esperem!

COMER ARCILLA II

Hace unos meses recibimos el mensaje que una mujer anónima dirigía a nuestro bloc. Se trataba de una intervención a la entrada COMER COSAS RARAS: Comer arcilla I (http://kuanum.blogspot.com/2008/02/comer-cosas-raras-comer-arcilla-i.html), en la que se nos decía lo siguiente:

"NO SOY UNA NIÑA Y ¡¡¡¡ME ENCANTA!!!! COMER LADRILLO, LO CAMBIO POR CUALQUIER MANJAR, POR SUPUESTO QUE NO TODOS SON IGUALES,CON EL TIEMPO A SIMPLE VISTA ME DOY CUENTA CUALES SON "COMESTIBLES" Y LOS QUE NO POR SU DUREZA Y SABOR. LOS QUE PRUEBAN ALGUNA VEZ SABEN QUE SON RIQUISIMOS, ALGUNOS SON TAN BLANDOS COMO UNA GALLETITA. TAMBIEN ME ENCANTA LA ARCILLA. EN MIS EMBARAZOS MORÍA POR COMER UNA CUCHARADA DE MEZCLA DE LAS OBRAS, PERO POR RAZONES OBVIAS Y POR MIS BEBÉS NO LO INTENTÉ, TAMBIEN ME ENCANTA LA TIERRA, EL OLOR A TIERRA RECIEN REGADA ES EXQUISITA. TAMBIEN HE PROBADO ALGUNA PIEDRA(NO TODAS)LAS DE ORIGEN VOLCANICAS QUE SON MAS BLANDAS Y ARENA SUPERFINA QUE ES CASI IMPALPABLE. NO ESTOY LOCA, SOLO TENGO UN GUSTO DIFERENTE A LO ESCRITO Y CULTURALMENTE ACEPTADO, HAY PAISES QUE COMEN INSECTOS Y OTRAS COSAS QUE NOSOTROS NO INGERIRÍAMOS NI POR CASUALIDAD. NO HE TENIDO NUNCA PROBLEMAS FISICOS, MI APARATO DIGESTIVO FUNCIONA MEJOR QUE EL DE CUALQUIERA, LO UNICO QUE ME HE QUEDADO SIN DIENTES, MOTIVO POR EL CUAL MI ODONTÓLOGO HACE UN TRABAJO DE MARAVILLAS Y MI BOCA ESTÁ PERFECTA. SI HAY OTRA PERSONA QUE SE ANIME A CONTAR ALGO PARECIDO, ME ENCANTARIA LEERLO PARA SABER SI HAY OTRO/A COMO YO".

Vaso de terra sigillata de Valladolid (Wikimedia Commons)



La verdad es que el comentario nos pareció muy interesante, ¡lástima que no se haya activado el debate que ella proponía!. Hoy vamos a intentar avivarlo con una confesión ,y es la de que uno de nosotros también prueba la cerámica.

En concreto, José María Solias, para clasificar la cerámica romana de tipo terra sigillata, siempre la ha mordido y desmenuzado en la boca como un paso más en el proceso de clasificación de los fragmentos sin forma. La terra sigillata fue un tipo de cerámica de lujo habitual en los últimos años de la República romana y los primeros siglos del Imperio. La característica principal es la de poseeer un engobe rojo brillante en toda su superficie y, en algunas de las formas, una decoración a molde en su parte exterior.

A los talleres iniciales itálicos, especialmente aretinos, pronto les surgieron imitadores en el sur de las Galias y en Hispania. Se trataba de productos muy parecidos y, a veces cuesta de distinguir la producción de una procedencia u otra, aunque cada una tuvo su evolución particular y muchos talleres locales.

El caso es que la terra sigillata itálica tiene "en boca" una textura arenosa y tierna -literalmente, se deshace-, mientras que la sudgálica es muy dura y con un corte vidrioso. Por su parte, la hispánica presenta una textura muy terrosa y, de alguna manera, granulosa. A éstas características táctiles (pues aunque sean en la boca no dejan de tener relación con el tacto más que con el gusto, recordemos que la lengua es una interesante superfície que reconoce también el tacto), hay que sumarles las visuales y, evidentemente, las de composición química, que son las que, actualmente, sirven para clasificar perfectamente estos fragmentos.

Terra sigillata de Arezzo (Italia) (Wikimedia Commons)

Y aparte de éstas notas de cata, lo que nos interesa subrayar es que tanto el gusto como el tacto en boca al probar la cerámica, nos ofrecen muchas diferencias que no pueden ser detectadas por el simple acto de mirar y eso, sinceramente, nos parece digno de mención, ¿no creéis?. Otro día, más...